L'immens provincianisme barceloní

No mo'n podévem estar. No volévem dir-hi res, però no mo'n podévem estar. I és que, respecte a l'afer del cotxe oficial del president del Parlament Ernest Benach, se n'ha dit de l'alçada d'un campanar. Moltes opinions veniven perfumades amb l'incofusible tuf de les immenses boines provincianes barcelonines.

Tuf de boina provinciana barcelonina 1:
(Paràfrasi) "Mira que gastar diners en un cotxe oficial just quan el Parlament celebra una jornada per incentivar l'ús de la bicicleta!". Magnífic. Ernest Benach, que viu a Reus, hauria d'anar en bici de Reus a Barcelona.

Tuf de boina provinciana barcelonina 2:
(Paràfrasi) "I què fa el Benach vivint a Reus? El president del Parlament hauria de viure a Barcelona". Genial. Estaria bé que a les properes eleccions s'hi poguessen presentar només aquells que viuen a Barcelona i saben dir, sinse embarbussar-se, "Al temps da ieura és par ieura sobra la xespa".

Tuf de boina provinciana barcelonina 3:
(Paràfrasi) "De tota manera, fer-se posar al cotxe una tele, una taula de treball i un reposapeus és un luxe innecessari". Sublim. Mentre viatja entre Reus i Barcelona, Ernest Benach hauria de fer meditació transcendental; en lloc d'informar-se, treballar, comunicar-se i descansar. O, encara millor, hauria de guixar en una pissarra, a la llum d'un misto i agenollat sobre dos cigrons crus. Per a la informació i la comunicació, un tam-tam faria bon servici.

Hi ha hagut més tufs de boina, però ho deixem estar ací. Al cap i a la fi, l'Ernest Benach ha ordenat desinstal·lar la taula, la tele i el reposapeus. És allò que voleva l'immens provincianisme barceloní, l'idiota provincianisme barceloní. I, als idiotes, o se'ls dóna la ragó o no callen.

Codes:

-El futbolista Puyol (el de debò, el de Pobla) diu "Iniesta", "casa" i "Guardiola", i no "IniestEEE", "casEEE" i "GuardiolEEE" (que és el que l'actor que l'imita al programa de TV3 Crackòvia diu). I és que a Pobla (i de Pobla en amunt) no se fa l'"e" oberta final que és característica del pla de Lleida, sinó l'"a" final més "a" del món. El català nord-occidental és divers; però, per a oïdes provincianes, tot sona igual. En fi, ja ho diva el narrador de La colmena: "A la Uruguaya la llaman así porque es de Buenos Aires".

-Un senyor de "comarques" va arribar al port de Barcelona i s'hi va quedar una estona contemplant el mar. A la vegada, un senyor del "cap i casal" se li va avorar i li va dir: "Què? Al teu poble no teniu una bassa tan gran com aquesta, eh?". El senyor de "comarques" se va girar i li va respondre: "No, però probablement tampoc no tenim tants somers per abeurar com teniu ací". De feit, no va dir "somers"; va dir "burrus", en perfecte dialecte barceloní.

Sexe, catalanisme i fideuà

Des que la novel·la va eixir publicada, mos heven feit entrevistes, reportatges, articles, presentacions... que pertanyeven al gènere, diguem-ne, de la prosa promocional. No cal dir que n'estem agraïts de debò: els afalacs, sobretot quan vinen d'aquells que ja even amics nostres (en cos o en bits) abans de l'"èxit mediàtico-internàutico-literari", sempre fan molt de goig. Fins ara, però, encara no mos hèvem trobat amb cap anàlisi independent ("anàlisi independent", diuim; perquè, d'estirabots independents nascuts independentment de no haver llegit el llibre, n'hèvem trobat a la xarxa). I vet ací que ensopeguem amb la primera anàlisi escrita no des de l'amistat, sinó exclusivament des del lletraferidisme. L'autora n'és Olga Martínez, de la revista literària digital Llibròfags; i no mos estalvia ni lloances ni retrets:

"Sexe, catalanisme i fideuà", per Olga Martínez

Olga (llibròfaga a qui no tenim el plaer de conèixer, ni en cos ni en bits), mos ha agradat molt la teua crítica.

Este dissabte 18, presentació a Fraga

Dissabte que vine, presentarem a Fraga la novel·la.

Presentació al Casal Jaume I de Fraga d'Em dic Mireia (i el meu cony es diu Carlitos)
Dia i hora: 18 d'0ctubre de 2008 (dissabte), 19:30
Lloc: Avinguda dels Reis Catòlics, 28 (Fraga)
Presentadors: Josep Anton Chauvell i Marta Canales

Potser també mos hi trobarem Ángel Hernández, l'enginyós president de la catalanòfoba FACAO que tot solet feva adhesius pancatalanistes i els enganxava pels carrers, la qual cosa li permeteva dir després: "Está claro que el origen de dichas pegatinas son las entidades pancatalanistas que hay en Fraga". Un home de ment, l'Ángel; de ment privilegiada, volem dir. Un gran pensador, l'Ángel, i, a més, un gran expert en redecoració de cases d'altri.

Darrerament, la nostra vida blogaire no és guaire activa; però vam assistir divendres passat a la cerimònia dels Premis Blocs Catalunya. Enhorabona a tots els premiats. Enhorabona, Jordi Cervera (no coneixévem el blog, però pareix de qualitat i, sobretot, aposta per la Literatura i no per literaturetes; premi merescut; no sabévem, però, que en els agraïments el Jordi esmentaria la Laura i la Mireia, suposem que no se referiva ni a la nostra Laura ni a la nostra Mireia); enhorabona, Joan Puig (tampoc no coneixévem el seu blog, però també és un encert el premi: un molt bon blog de bibliofília); enhorabona Albert Medran (un cop més, n'ignoràvem l'existència; però està molt bé que reba el premi en l'apartat "Actualitat" un blog com este, que ofereix informació política poc coneguda); enhorabona, Margarida Capellà (que tampoc no el coneixév..., però ben premiat, un bon ús dels blogs com a eina didàctica); enhorabona, Núria Masdéu (este blog sí que el coneixévem!, i amb la Núria també mos coneixévem; coi, la Núria!, la vam tindre al costat durant tota la cerimònia i va guardar el secret fins al moment del lliurament; premi encertat a un blog que, sense estridències, fa bona feina de formigueta); enhorabona, Miquel Tuson (tampoc no el con...; però Roi Marphille, que també seueva al nostre costat, mos en va dir meravelles; el premi el van recollir els pares del Miquel; el pare de l'artista va resultar ser Jesús Tuson; si el fill ha heretat encara que només siga la meitat del talent que tine el pare, el blog ha de ser magnífic); i enhorabona Saül Gordillo (¿què més podem dir del "Saudillo" que no haja estat dit per la Mireia més delerosa de conèixer l'anatomia "saudillesca"?; nen, goïx-ne, que t'ho mereixeves, i paga't alguna cosa a l'Hogar Gallego, i mira de trobar temps per a un Mireio Gordillo que et permeta baldraguejar a gust, tu ja mos entens). I enhorabona als organitzadors.

Després de la cerimònia, van vindre els canapès i la vida social. Roi Marphille, un encant de persona; però estava tan pendent de trucar a la nòvia que se va perdre canapès i conversa. Vilapou, callat i observador; un altre encant d'home, amb la seua pròpia escala de valors (que és, en part, la nostra escala); també se va esmunyir abans d'hora. Ernest Benach, distès i rialler (mos va reconèixer abans no el vam veri); amb el règim que segueix, este home acabarà fonent-se i haurem d'esborrar-lo de la llista dels porcassos grassos grassos; el dia X ja te farem recuperar uns quants quilos, Ernest. Saül Gordillo... un altre camí hem de parlar del Saül?; també distès i rialler, amb el premi a una mà i un canapè a l'altra; se va descollonar de riure quan mos va veri, com sempre. I els que també se van descollonar en veri-mos van ser la Carme Pla i el Jaume Llambrich; coi!, fem una parella estranya (Manel i Mir, Mir i Manel), d'acord;



però tampoc no cal descollonar-se tant, que som formalets. De feit, amb la Carme vam arreglar la crisi econòmica (de moment, ella ja s'ha comprat un ordinador jivaritzat); i amb el Jaume vam arreglar tots els problemes de les Terres de l'Ebre. Sempre és un plaer xerrar amb la reina de l'Ebre i el rei del frikisme. Va ser una bona jornada. A veri si este dissabte 18 a Fraga no se mos descollona tant el personal, que naltres som uns escriptors seriosos.